dimarts, 30 d’octubre del 2012

Mōatros també vullgem molt a Catalunya

El PP estima molt Catalunya. En realitat, no calia que ho proclamés a través de You Tube, en uns vídeos sentits i emotius. Ja fa temps que ho sabíem. Concretament, n’estàvem assabentats des de l’època en què governava Aznar. És més: Jose Mari parlava català en la intimitat. Ara, però, hem sabut més coses. Soy gallego, es mi tierra. Mis hijos han nacido en Cataluña y también es mi tierra. Me gusta Catalunya, me gustan sus gentes, su carácter abierto, su laboriosidad. Son emprendedores, hacen cosas, exportan, crean trabajo, la gente cumple, deia Mariano Rajoy entre arqueigs de cella, obertura d'ulls, escapaments d'aire, anacoluts i faltes de concordança —per l’emoció, supose.

Javier Arenas es declarava admirador de Catalunya, del seu ànim emprenedor i de la seua capacitat d’integració, especialment amb els andalusos emigrats, que se senten catalans, però conserven les seues arrels. Carlos Floriano assenyalava que el PP està compromès amb esa parte del corazón de España que es Cataluña. Atenció, Botella admira Barcelona per les Olimpíades que organitzà el 1992, que li serviran de model per als Jocs de Madrid de 2020. Cospedal afirmava amb cara de mosqueta morta: He trabajado mucho aquí y he visto una integración y una relación entre Cataluña y el resto de España que hoy algunos tratan de evitar, pero que es una gran realidad. Jo, mentre veia el vídeo, em vaig aborronar.

Altres alcaldes peperos també deien la seua. Uns estimen Catalunya pel pa amb tomaca i les mongetes amb botifarra; altres perquè hi tenen amics; l’edil de Sanxenxo ponderava el talant acollidor dels catalans; el de Salamanca, la seua tolerància; l’alcaldessa de Marbella lloava el caràcter obert i plural de la societat catalana. En fi, només tiràrem a faltar alguna frase lapidària d’Alfonso Rus. ¿Els quatre milions de firmes contra l’Estatut i el “mos volen furtar la paella i l’aigua de l’Ebre”? ¡Brometes innocents! ¡Enuigs d’amants despitats! En realitat, els dirigents centrals del PP estan perdudament enamorats de Catalunya.


Els peperos valencians també estan enamorats, com demostra la proclama de González Pons, senzillament sensacional: «Catalunya és la terra que està al costat de la meua terra. La gent de Catalunya és la gent que està al costat de la meua gent. Som de la mateixa pell i de la mateixa sang. Mōatros vullgem molt a Catalunya.» Doncs bé, els penjollaires no anem a ser menys. Mōatros també vullgem molt a Catalunya. Tenim amics allí —Alietes el del Corralot, per exemple. I ens agrada molt el Paral·lel barcelonès i les seues sales mítiques (El Molino, Bagdad...). Jo, per exemple, adore la Feliu i la Forcades. I altres penjollaires adoren les platges de Sitges. I no ens fa vergonya de proclamar els nostres sentiments. Als peperos sí, perquè han retirat els vídeos de You Tube.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

"hacen cosas" al més pur estil "a vesses veo muertos". quin coi de "cosas" devem fer? tic preocupada doctor Sisternes. Salut i tot aquest tipus de coses.

Aquil·les Sisternes ha dit...

—Veo, veo.
—¿Qué ves?
—Una cosita.
—¿Y qué cosita es?


Ni idea, Clidice. Haurem de repassar els llibres de Patologia Clínica.